La cabanya

Periodista cultural

Aquella mena de cabanya amagada al bosc de Corró d’Amunt, abans d’arribar a la sortida del bosc per enfilar el camí cap a l’ermita de Sant Hilari de Cardedeu, ja feia dies que l’havia deixat amb certa intriga. Feia tres tardes que s’havia endinsat per aquell tros de bosc que l’havia vist créixer i que sempre havia notat massa seu. No hi havia passejants de diumenge ni bicicletes que barraven el pas quan passejava el Xim, el jove i fidel pastor alemany.

El bosc era poc frondós i per això va poder veure amb facilitat que més enllà del camí, a sobre un petit turó, hi havia una petita construcció feta a base de troncs i quatre branques de pi que havien estat arrossegades per convertir-se en una mena de teulada provisional i del tot feréstega.

S’hi va apropar, a poc a poc, fins que el Xim es va avançar i va entrar a la cabanya. De dins en va sortir un noi amb cara d’haver estat escarxofat tota la tarda. Amb els cabells rinxolats recollits, un cos atlètic camuflat per una dessuadora i uns texans plens de parracs, els seus gairebé dos metres d’alçada, i un posat trapella, la Laura va haver de fer esforços per poder tancar la boca. L’home va amanyagar el cap del gos mentre la Laura, a certs metres de distància, observava com llençava els pinyols del grapat de cireres que tenia a la butxaca i s’anava menjant.

Començava a fosquejar i hauria començat a caminar de pressa per arribar a casa. Però no ho va fer. S’hi va apropar. El va observar de prop. Ell seguia quiet, mirant-la. Es van quedar mirant sense regalar-se cap gest de simpatia.

La Laura va seguir avançant. Va entrar a la cabanya, sense el seu permís, després d’apartar dos sacs que feien la funció de porta. Al costat dret d’aquella mena de cova hi havia una mena de llit fet a base de palets i una manta que els cobria. A sobre hi havia una ràdio apagada, una pilota de futbol, un fulletó del Puig de Bassegoda i un llibre sobre el regne animal. Va seure al llit i el va començar a fullejar. El noi es va acostar a ella. Va seure al seu costat i la va observar mentre ella anava passant pàgines. “I a tu quin t’agradaria ser?”. Ell no va respondre i va seguir observant-la.

“Un animal omnívor? O un que fes llum com la lluerna? O potser t’agradaria volar com un capsigrany?”. Mentre la Laura passava planes, el noi li va començar a tocar els cabells, de forma suau i molt dolça mentre la Laura no aixecava la vista del llibre.

“M’agradaria ser una libèl·lula. Quan aquestes copulen, la semblança que genera el mascle i la femella és una figura semblant a la d’un cor”, va respondre ell.

El pom de la porta es va obrir. “Véns a sopar?”, va preguntar una veu masculina acompanyada d’una silueta desdibuixada que feia més de quatre anys que en coneixia tots els racons. Tot eren pampallugues com si observés un infinit a dos metres.

La imaginació l’havia fet volar massa enllà, en un descans que feia mesos que no retrobava. El Roger, el noi amant del gelat de festuc, que l’omplia d’abraçades i il·lusió i que li col·lapsava la bústia del correu durant el primer any a l’Institut del Teatre, s’havia convertit en una joguina enyorada, una mena de Rosebud que l’havia portat a una relació a la qual dedicava la mateixa energia que destinava a regar el cactus de l’estudi. Ara tot era massa real i la rutina dels seus dies la tornava a un present d’enyorança sense esperança que sabia que, fruit del desgast, no gosaria desfer del seu futur.

Edicions locals