Tot allò que no hauríem de fer mai

Escriptor

Aquests dies de captiveri i sopor ens han enfrontat, inesperadament, amb totes aquelles tasques aparcades al calaix de les coses pendents, amb tot allò que amb els anys hem anat aplaçant sota el pretext del moment oportú, de la mandra disfressada de manca de temps. 

El virus dels pebrots, amb el do de l’oportunitat que el caracteritza, ens ha concedit la pausa esperada: temps extra per a tothom! Ja no hi ha excusa on agafar-se per defugir allò que havíem dit que faríem si algun dia els vents ens fossin propicis.

Hi ha qui s’haurà vist abocat al noble art d’embellir la llar: pintar, netejar, restaurar, encolar, decorar, instal·lar, polir... Quantes tragèdies es deuen haver perpetrat aquests dies en nom del bricolatge, quanta frustració es deu haver generat!

Hi haurà qui, de ben segur, ha pensat que aquest era el moment adequat per elevar l’esperit, per acumular coneixements, per formar-se: estudis, cursos, classes, repassos, tutorials, xerrades... L’emocionant món de l’aprenentatge a distància. Una altra bona manera d’enfonsar-se en la decepció.    

Ho reconec, tot i ser conscient d’on em ficava, tot i conèixer el més que probable fracàs, un servidor s’ha inclinat per aquesta opció. M’ha semblat que aquesta vegada seria diferent, que aquest cop sí que ho aconseguiria i amb l’ànim del grans exploradors quan s’endinsen en terres estranyes m’he llançat a l’aventura de la informàtica per a principiants (sí, sí, per a principiants, un eufemisme d’inútils).   

La idea era arribar a entendre quatre coses, quatre vaguetats, res de l’altre món, nocions bàsiques suficients per poder-me desenvolupar amb una certa dignitat amb l’ordinador.

Ho tenia tot preparat. M’havien recomanat un curs on –line. Un curs senzill, però exhaustiu, al meu ritme: el que em convenia. També em van recomanar un portal d’internet, un lloc on posar en pràctica els coneixements adquirits. Per acabar de completar la formació informàtica m’havia donat d’alta en una comunitat virtual, alguna cosa semblant a un club de camp per aspirants a Julian Assange, el millor lloc on compartir dubtes i neguits.

Aquest era el meu pla, el meu itinerari cap al coneixement. M’agradaria poder explicar una història de superació i creixement personal, el relat d’un aprenentatge, lloar les bondats de les noves tecnologies i l’ensenyament a distància, el si es vol, es pot, que només és qüestió de temps i voluntat... però no.

La cosa va anar malament des d’un primer moment. Moltes vegades no entenia què em demanaven, i quan ho feia, massa sovint el resultat no era l’esperat, sempre hi havia una opció o un pas de l’itinerari al que no podia accedir, les versions i els programes no coincidien, tampoc sabia on cercar l’ajuda i quan la trobava no em solucionava res. Era com si necessités un curs per entendre el curs....un desastre. 

Evidentment, després d’acumular hores de frustració, vaig acabar desistint. Vaig abandonar.

I no, els meus coneixements en processadors de textos no han patit cap millora, ni sé quina és la millor manera de comprimir arxius, ni quin és l’anti-virus que més em convé... però podria assegurar que he après a valorar el perquè d’algunes decisions del passat, a respectar el criteri escollit en el seu moment, a no forçar les coses, a entendre que les coses tenen un ordre per un motiu....

I sí, he entès que l’ociositat també és una bona manera d’entendre el temps i que hi ha coses que mai no farem ni hauríem de provar fer, encara que un virus ens cedeixi tot aquell temps amb el que ens excusàvem per ser menys traçuts, cultes i interessants.

Edicions locals