Morts sense comiats ni abraçades

Periodista

A la meva mare, Mercè Casas Palau, i a tantes persones estimades que ens deixen

Enmig de la paorosa pandèmia que vivim, que amenaça i atemoreix tothom, la mort s’ha fet cruament present. La pèrdua de vides humanes resulta espectacular i quan se’n faci un recompte ben fet no ens en sabrem avenir. Moltes, moltíssimes, són causades directament per la maleïda Covid-19, però són tantes o més les que s’han produït i es produeixen en paral·lel i molt sovint com a efectes col·laterals. Perquè l’aïllament i l’angoixa que el confinament ha entrat a tantes llars és un dany molt real, més enllà del provocat pel maleït virus, que no ha fet cap bé a ningú.

Les mesures excepcionals establertes per evitar la propagació de contagis ho han trasbalsat tot, també la possibilitat d’acomiadar-se com caldria de persones estimades que ens deixen. A les morts quantioses que s’han produït en residències de gent gran, on el coronavirus ha estat letal quan hi ha fet acte de presència, hi hem d’afegir les d’aquelles altres persones que han mort en hospitals o en domicilis particulars, en un estricte règim de visites, que moltes vegades les ha dut a marxar ben soles, sense poder sentir els seus al costat.

En aquest període fosc, jo he perdut la meva mare i, afortunadament, ha pogut anar-se’n molt ben acompanyada a la casa d’una filla, on vivia, on fills i filles, netes i nets, ens n’hem pogut acomiadar i ser-hi fins al final. I he experimentat la importància de poder viure amb dignitat aquest pas greu, aquest darrer comiat. Perquè la mort sempre és un cop fort i deixa un gran buit. I poder viure-la amb serenor –tant per qui se’n va com per qui es queda– no té res a veure amb haver d’assumir-la com un pas mal tancat, com de tants sòrdids n’hem sentit explicar aquests dies. Per això fa de tan bon escoltar el dolç Núvol blanc que Lluís Llach va compondre en la mort de la seva mare, i que ara s’ha escampat interpretada amb altres músics, per recordar amorosament les persones que moren gairebé en l’anonimat de la Covid-19 i d’aquesta epidèmia que les lliga a totes. Una cançó que a mi em du a pensar en l’Agustí, la Dolors, el Julián, l’Anita, en Lluís, la Teresa, la Montse, en Jaume, la Maria, en Joan, en Carles, la Rossita, la Mercè, la Mireia... i tothom que les porta al cor.

Són tantes les vides –sortosament més llargues o injustament més curtes– que s’han produït en la discreció i soledat d’aquests temps tan durs! Forçades a passar desapercebudes, com a secundàries, sense condols amb abraçades, sense funerals, ni recordatoris, cançons, homenatges o pregàries col·lectives...

Com em deia un bon amic, aquesta allau de bona gent que se’ns en van sense que puguem viure el traspàs i pair l’adéu és una experiència molt trista. I és ben cert. Perquè, com dir-se bon dia pel carrer, dir-se adéu al final del camí és el més natural i humà per testimoniar l’agraïment per una vida compartida, que tal com arriba un dia se’n va, però que mai, mai, mai, no ha estat en va. Descanseu en pau, estimades i estimats!

Director de la revista llibre Vallesos.

Edicions locals