Allò que hem après (i ens hauria de quedar)

Regidor d'ERC a l'Ajuntament de Granollers

Les cures i el fet de cuidar-nos uns als altres. Saber que som perquè tenim relacions, perquè som animals socials. Hem vist patir els nostres veïns (a la nostra gent gran) i hem vist com la por ens ennegria el futur. La mort ha trucat a la porta d’un món injust, accelerat i egoista. Però hem reaccionat des de la fraternitat aplaudint als professionals sanitaris i posant en valor feines com el personal de neteja, els que treballen en un supermercat o el sector de la logística. I ara sortim al carrer quan ens toca perquè hem renunciat a una certa llibertat en pro de la protecció dels més febles. Per ells i elles, Riders on the storm dels The Doors.

Hem recuperat el bé comú, les pàtries compartides; allò que ens fa ser comunitat: un hospital i el sector públic com a paradigma d’aquesta idea. Per això ens emprenya pensar que fa temps alguns ho volien retallar. Però ja mai més ho permetrem! Ara sortim al carrer i veiem la ciutat amb uns altres ulls, també; és el nostre espai de vida i el volem net, verd, acollidor i amable. Hem deixat enrere el concepte de ciutat dormitori; prenem mides al barri, descobrim el riu i els parcs de la ciutat, la serra de Llevant avui és la nostra Rambla, tornem a somiar el Granollers que vol trobar l’equilibri entre un centre urbà gris i un entorn verd de lledoners i groc de blat que a hores d'ara ja despunta. I a la Bòbila què hi farem, doncs? Tornem a casa amb els Lynyrd Skynyrd i Sweet Home Alabama.

Hem recuperat la cultura com a lloc de recolliment i, així, hem sortit a cantar als balcons per a fer fora la tristesa. Hem tret de l’armari els vells discos de l’avi, aquells que explicaven la vida amb una guitarra vella i atrotinada. Hem mirat els clàssics del cinema de tots els temps i hem recuperat Walt Withman i el seu Carpe diem per agafar forces al final del dia mentre les notícies ens explicaven el reguitzell de baixes quotidianes. La força de la cultura ens ha acaronat per donar-nos alè. Mentrestant, a Spotify hi sonava Vespre d'Els Pets.

Hem reforçat espais familiars, d’amistat i de proximitat amb els nostres. Les videotrucades amb els avis on els néts s’apropen a la pantalla per a fer-hi un petó sonor o les trobades virtuals amb els amics i amigues mentre brindem amb birres fredes i ens desitgem paciència, amor i esperança a través de Jitsi, Zoom o Hangout mai les oblidarem. Els nostres han estat més a prop que mai, els hem sentit i ens han sentit. I totes, absolutament totes les converses han acabat amb l’emocional: ‘’Cuideu-vos’’. Ho hem fet per ells perquè ells ho farien per nosaltres. Cat Stevens ho va saber expressar millor a Father and son.

Hem après a trobar temps íntim i personal enmig de dies caòtics on tot agafava una altra dimensió. I, enmig del desordre, hem après a trobar moments per parlar amb la parella, riure amb els fills, llegir, escriure o, simplement, passar una estona comptant quantes flors han nascut als lliris del balcó… Hem trobat espais de vida quotidiana dins de pisos petits, inventant històries al menjador, jocs impossibles a la cuina i jocs de taula inacabables mentre els valents i valentes que sortien al carrer ens omplien el rebost. Vivint amb intensitat (també amb tensions familiars evidents) el que costa fer teletreball, telescola i tantes coses més… I on les dones, com sempre, segueixen tenint més problemes de conciliació perquè el sistema de cures, d’ajudes i de logística familiar segueix descansant, malauradament, sobre les seves esquenes, cosa que és urgent que sapiguem i vulguem canviar. De fons, Bob Marley - No woman No cry.

Les xarxes socials ens han acompanyat dia i nit, sobretot en els pitjors moments de la pandèmia. Twitter bullia i els whatsapps entraven a cor que vols explicant històries tràgiques i desconcertants. El periodisme feia la seva feina (a casa nostra tant el SomGranollers com El 9 Nou han estat dignes hereus del vell ofici d’informar) però el soroll creixia i escampava confusió. En algun moment, el fum negre a les xarxes era tal que costava respirar; eren el Cant de la Sibil·la modern sembrant calamitats i desgràcies, narrant relats terrorífics mentre metgesses, infermers i personal de la neteja lluitaven pam a pam, They shall fight on the beaches… La Maria del Mar Bonet ho canta millor.

També, com algunes haureu comprovat, la bona música ens ha acompanyat durant aquest temps. Hi ha sigut en la pena i ens portarà, segur, il·lusions de cara a construir un demà millor. Un demà que caldrà pensar des del bé comú, des de la prevenció, des del respecte a la ciència, des del fet de saber-nos fràgils i, per tant, respectuosos amb l’entorn. Aquesta nova normalitat que avui comencem a palpar ens exigeix deures de protecció; distàncies socials, mascaretes i complir regles de sortides al carrer. Fer-ho és cuidar-nos i cuidar-nos és, avui, reforçar una comunitat millor.

P.S. Ara, però, els polítics hauríem d’aprendre a ser útils; escoltar, acompanyar i fer tot allò que estigui a les nostres mans perquè la gent pateixi el menys possible. I, sobretot, perquè la recuperació inclusiva que volem arribi aviat. Posar sobre la taula polítiques expansives, d’inversió i progressistes que ajudin a tornar a començar. No fer-ho seria un fracàs, un insult, un pas enrere.

Edicions locals