Així, no!

L'opinió dels lectors

S’han d’obrir les escoles per atendre els més desafavorits. Són expressions molt d’ara, que no volen dir massa res i que queden molt bé com a titulars. A més, són d’aquelles paraules que de seguida creen debat, i si hi ha l’escola al darrere amb uns mestres que poden ser l’ase dels cops, encara interessa més. Distreu. I si qui llança la pilota és l’administració, com que ja sap que la pilota botarà prou lluny per tenir marge de maniobra i anar fent sense complicacions, ja li va bé.

Tots sabem que l’administració en general sempre es perd en la lentitud de la burocràcia i que els pedaços sempre els han de posar els professionals a peu de carrer que hi dediquen una pila d’hores i d’esforços en la seva feina diària. La majoria són gent vocacional que s’arremanga i fa mans i mànigues per cobrir des de la solitud i la impotència els grans buits i les injustícies que es fabriquen des dels despatxos.

Obrim les escoles. Els edificis. D’acord. Anem a veure com seran rebuts aquests nens, posem pel cas, amb necessitats educatives especials que fins ara tenien una persona dedicada exclusivament a ells, dins del grup classe, les vetlladores. Si la tenen és perquè la necessiten, perquè els cal un suport afegit a la figura del mestre que hi pugui haver a l’aula. Un suport que moltes vegades implica el contacte físic, entre altres coses. No us penseu que hi són totes les hores, les que necessitaria la criatura, no. Hi són les hores que convé a l’administració perquè li quadrin els números a finals de mes.

No hi entrem ara. Centrem-nos en aquest moment. Hi seran en aquesta tornada física per ajudar a afrontar a la criatura el trasbals d’una escola freda i distant que no té res a veure amb la dinàmica a la qual s’havien arribat a acostumar i a participar, sense la majoria dels seus companys o referents adults? No. Són a l’atur.

Continuem amb els més desafavorits, motiu pel qual s’obren els edificis escolars, recordem-ho. Anem a la banda econòmica. Han estat desatesos aquests dies les famílies amb pocs recursos econòmics? Han tingut connexió a internet, dispositius electrònics o targetes moneder si tenien beca de menjador? Sí. L’escola (la que no té parets) ho ha procurat amb totes les seves forces, acompanyada de les administracions, evidentment. Aquests nens, però, ara han de córrer a trepitjar l’edifici de parets per llimar les diferències socials que s’hagin pogut accentuar aquests dies, ens diuen des de dalt. Tot això, en aquesta obertura que el mateix departament dissenya sense contacte, amb l’obligatorietat de continuar el curs telemàticament i sense que se’ls pugui avançar continguts de cap mena, tant si es queden a casa com si hi van.

Anem desgranant l’obertura d’aquesta escola de parets. Sí, parlem-ne obertament. L’ESCOLA no ha deixat de funcionar mai durant aquest temps. Enmig del desconcert i del caos inicial, i de la solitud, sí, també, deixem-ho clar, les persones que formem aquesta escola real hem fet mans i mànigues per mantenir viu el contacte i l’acompanyament amb els infants i les famílies enmig d’aquesta indefinició d’uns continguts que no es podien avançar però que s’havien d’avaluar com sempre.

I tornem de nou als més vulnerables. Em centro en les edats d’infantil, en aquest cas, dels 3 als 6 anys. Les famílies que treballen fora de casa en aquests moments podran dur-los cada dia de 9 a 13 h. D’entrada, ja es veu que aquest horari no resol massa coses. S’hi ha d’afegir una entrada esglaonada que en cap cas incorporarà el niu (l’acollida) que hi havia abans del confinament, ni el menjador, evidentment. Anem al fons de la qüestió. Quina és la font del problema, la malvada escola que no vol custodiar els infants (equivalent a aparcar?), o una societat que no és capaç d’organitzar una conciliació familiar en un moment de pandèmia?

Però, avancem. D’acord. Acceptem la custòdia. Anem a veure com serà. Comencem per la neteja. Hem d’explicar d’on partim. Des de les últimes retallades, a moltes escoles (parlo de la ciutat on treballo) ja no es frega l’edifici cada dia. El personal de neteja més veterà ha estat, en molts casos, dràsticament renovat per unes persones totalment inexpertes que han de continuar fent el que es feia abans amb menys hores i menys personal. Valoreu-ne vosaltres mateixos els resultats. En un cas com l’actual, enmig d’una pandèmia, semblaria del tot coherent comptar amb un canvi en aquesta forma de funcionar i amb una planificació totalment adaptada a la situació, oi? Silenci absolut.

Protecció de la canalla i del professorat. Des del departament, en el protocol que ens han fet arribar als professionals, s’especifica clarament que l’ús de les mascaretes en els infants no és recomanable. Però resulta que experts com el doctor Trilla i el doctor Mitjà, per citar-ne un parell de prou coneguts, insisteixen que són bàsiques en els espais tancats, com serà el cas de les escoles. I curiosament, a un dels telenotícies de TV3, un d’aquests dies en què es tractava l’obertura de les escoles amb la voluntat de generar un debat agafat amb pinces van fer sortir dos pediatres traient ferro a l’assumpte i assegurant, quasi definitivament, que els infants no són transmissors de la malaltia (per això els hem tingut tancats a pany i clau tots aquests dies!). Però, la mateixa notícia acabava recalcant que aquests nens que no contagien, sobretot, mantinguin la distància de seguretat amb els seus avis. M’aneu seguint?

Continuem amb la protecció. El departament no farà cap test al professorat. I, el material, ens subministrarà cartells explicatius i de prevenció, mampares de metacrilat, pantalles de protecció de la cara, hidrogel...? No. Mascaretes,
bàsicament. Potser si reclamem amb insistència, hi haurà alguna coseta més. Ara per ara, l’escola, la no física, és qui ha de tirar dels propis recursos per subministrar el Kit que bonament cregui més oportú.

Anem al rovell de l’ou. Com serà el funcionament de les classes d’infantil durant aquests dies? Més o menys així: l’infant ha de mantenir 2 metres de distància amb els altres companys; no pot tocar llibres; ni joguines; ni cuinetes; ni instruments musicals; ni cap mena de material compartit siguin colors, fulls o plastilina; no podrà agafar-se al del davant quan faci la fila; ni jugar al pati tot tocant-se amb els altres nens; ni podrà abraçar-lo ningú quan caigui a terra; que caurà, sempre cauen;
sense l’ambient distès ni l’espontaneïtat del dia a dia; ni l’espai, ni els companys, ni tots els mestres que tenia abans. Un lloc gens desitjable per a ningú, i encara menys, per a aquests infants desafavorits que dèiem al principi.

I segurament, per motius com aquests, l’escola Camins, amb la directora al capdavant, s’ha plantat amb un: així, no! I ara, a ella, l’amenacen amb un expedient. Per ser massa professional? Per ser massa visionària? Massa valenta? Massa vocacional? Perquè ha creat precedent? Per insurrecta a unes decisions imposades sense sentit? Perquè té raó?

En aquesta decisió tan transcendent d’obertura dels edificis escolars, el departament d’ensenyament ha preferit donar primer les explicacions a la premsa que a nosaltres, els professionals, els seus treballadors. Sense preguntar-nos res, sense valorar res, en un exercici de prepotència que indigna i revolta. Fins ara, hem anat observant estupefactes tots els canvis de rumb que hi ha hagut, des d’aquell “el curs ja s’ha acabat” del mes de març, a l’avaluació imposada. Tot, recordem-ho, dins d’aquesta tònica d’assabentar-nos-en sempre primer a través dels mitjans de comunicació. Però, tot i el garbuix de la informació, no hem deixat mai de treballar amb els recursos que cadascú tenia a casa seva. Enmig d’una pandèmia, amb la tristesa, la por, la incertesa que ha provocat a tot el món aquesta situació, a tota la societat, i a nosaltres, que també en formem part. Traient forces de tot arreu, com tothom, i esgarrapant hores del dia i de la nit per ajudar les famílies i els alumnes a superar la duresa d’un confinament duríssim.

Quin ha estat i és encara l’objectiu d’aquest final de curs? Continuar arribant als alumnes, a tots els alumnes de P-3 a 6è, per acompanyar-los amb la intenció de fer-los aquests dies més agradables i bonics tot construint un coneixement que els
doni forces, empenta i ganes de conèixer, d’aprendre, de descobrir, de ser crítics i de millorar en tots els sentits.

I ara ens empaiten amb la por i l’amenaça perquè no volem obrir l’escola així, l’edifici. I ens recorden que tenim l’obligació de treballar, com si no ho estiguéssim fent! Si permetem una obertura dels edificis d’aquesta mala manera, fent de conillets d’índies sense solta ni volta, des del departament ja no s’asseuran a planificar res amb coherència ni destinaran els recursos que fan falta per preparar l’atípic curs 2020-2021.

S’ha de creure en l’educació. S’hi ha d’invertir d’una vegada. I més encara en aquestes circumstàncies. Diuen que ja estan buscant espais per al curs vinent, però neguen que s’hagin de doblar les plantilles. Els números no surten, així, és ben evident! Que deixin els despatxos i trepitgin les aules! I si no en són capaços, que escoltin de debò a totes les persones que ens hi movem per vocació i convicció.
Que si no fos per això, no hi seríem, no, us ho ben asseguro!

Gemma Armadans i Fontcuberta.
Especialista de música (Infantil i primària)

Edicions locals