El morè mascareta, tendència per al proper curs

Graduat per l'ESCAC en l'especialitat de Documental. Empresari. Observador professional i escriptor amateur.

La tornada a l'escola dels nens sempre ha estat un mal de cap per als pares. Primer el material escolar: llibres, motxilla, quaderns... I després tornar a lluitar amb el dia a dia, els horaris, els esmorzars ràpids, les curses pel carrer per arribar a temps abans que el timbre soni i també les inacabables tardes quadrant rutes per arribar a anglès, futbol, ​​música, claqué i el club de lectura del qual aquest any el nostre/a fill/a s'ha encapritxat.

Així i tot, en certa manera, sempre ha estat un descans poder col·locar els més petits a l'escola. Per fi s'acaben les vacances i tot torna a la normalitat. L'oasi d'aquests dies de platja, sorra, sal i paelles a la costa s'acaba i ens acomiadem fins a l'any vinent, prometent que, quan ens retrobem el proper agost, serem uns altres, amb menys quilos i més diners, més madurs, amb una coordinació envejable entre la vida laboral i la personal, amb una nova feina, sense fumar o amb mil i una altres promeses que fem en aquest cap d'any emocional que representa la mort de les vacances i el principi de la vida.

Però aquest 2020 ha estat diferent. Les marques del banyador s'han convertit en marques de mascaretes decorades amb flors, rombes, boques de tauró o les austeres però segures mascaretes quirúrgiques. I els que han fet vacances, els que no s'han quedat a l'atur o estan en ERTO o confinats a casa, aquests no s'han acomiadat de la platja volent tornar millors el proper any, sinó en poder tornar com sempre o, fins i tot, conformant-se simplement en tornar.

Els contagis pel coronavirus creixen, la corba es corba cap al costat oposat del desitjat i els focus d'infecció es multipliquen cada dia. Els hospitals es preparen, tornem a seure davant de la ràdio a escoltar aquest macabre minut i resultat de morts i infectats, i intentem esbrinar, entre informacions contradictòries, si arribarà abans una vacuna o un nou confinament.

I enmig d'aquesta nova onada que comença a agafar forma allà per l'horitzó i que amenaça amb tsunami, els nens i nenes que porten prop de mig any a casa, han de tornar a les aules. I sí, dic 'han', perquè l'educació, a més de ser un dret, també és una necessitat. Una escola no només entreté els nostres fills perquè nosaltres puguem treballar. Una escola posa els fonaments, aixeca les parets i construeix les teulades. Una escola crea els adults i professionals del demà. Uns professionals que hauran de treure'ns d'una crisi més que anunciada i de la qual només en sortirem amb treball dur i eficaç.

Però no han de tornar a qualsevol preu. La seguretat ha de prevaler i els nens i nenes han d'anar a les aules amb les màximes mesures higièniques per evitar contagis que els tornin a enviar a casa, no només als infectats, sinó també a tots els seus companys. I un confinament obligat dels nens comportaria un confinament circumstancial per als pares que no podríem deixar-los sols a casa i hauríem de tornar a fer malabars entre l’urgent i l’important.

I no oblidem als professors. Igual que tots nosaltres, ells tampoc volen posar-se en riscos innecessaris. Cert és que la d'ensenyar al nostre futur és una tasca vocacional, però la vocació quedarà minada per la por si no els donem la confiança suficient per poder fer la seva feina com ens agradaria fer-la a tots: en un entorn segur (o el més segur possible) i amb unes mesures clares i efectives.

I mentrestant, els nostres polítics capaços, atents i dirigents (espero que se m’entengui la ironia) segueixen jugant amb mesures més abstractes que un quadre de Miró i passant la pilota a les escoles que prou feina tindran quan el dia 13 a les 23.59 h un nou DOCG decreti unes mesures que fins llavors no se n’havia parlat.

Però la culpa serà de les escoles. Dels professors. Dels pares i dels nens. Aquests dirigents experts i segurs seguiran en la seva bombolla de grups estables (he parlat al principi de les extraescolars, oi?), de classes desdoblades (quan si ja estaven massificades era per manca d’aules) i en utilitzar espais exteriors quan moltes escoles quasi no tenen ni pati per fer educació física (i no parlem del sol, la pluja, el vent o el fred).

Sigui com sigui, la tornada a l'escola serà una nova aventura, no només per als alumnes, i amb un desenllaç incert que només el temps desvetllarà. L'únic que és segur és que les abraçades, els petons i les massificacions als patis i a la porta de les escoles el primer dia d'escola quedaran al record i per a un anhelat futur que aconseguirem entre tots.

O això és el que hauria de ser.

Edicions locals