La cara oculta del populisme

Voluntari Granollers per la Independència – Primàries Catalunya

Dretes i esquerres. L'aparició de dretes i esquerres dóna lloc a la votació aproximadament realitzada durant les primeres setmanes de la Revolució Francesa. Concretament, a l'Assemblea Nacional Constituent. En aquesta votació es decidia si el rei tindria dret a intervenir a l'Assemblea Legislativa, és a dir, a modificar o crear lleis o no.

En aquesta votació participaven els tres estats. El primer (el clergat), el segon (la noblesa) i el tercer (burgesia i proletariat). Els dos primers estats tenien majoria absoluta i deixaven a la majoria de la població amb una minoria parlamentària. Un clar oxímoron polític.

Els diputats a favor de la proposta es van situar a la dreta del rei, on bàsicament pertanyien l'aristocràcia, mentre que a l'esquerra se situaven la majoria de burgesos amb idees molt properes al capitalisme. A mesura que passaven els anys, les dècades, els segles, es va observar que la dreta (formada per l'aristocràcia) tenia una representació ínfima. Amb la qual cosa, la burgesia va passar a ser la nova dreta i el proletariat l’esquerra.

Aquesta disgregació de la política sovint vestida, cínicament, de la cerca de la igualtat, és el gran artífex que ha provocat la confrontació cega i enormement infundada entre ambdós bàndols. Es limita a no fer pensar a la ciutadania i a obeir ordres ètiques o morals dels seus líders i que, molta gent, les han adquirit com a l'ètica universal o personal.

Els grans llastos que haurà de suportar la dreta és l'estigmatització de promoure polítiques conservadores que només beneficien la gent rica, l'oposició a la immigració, en molts casos, escridassar-los de neofeixistes, capitalistes, monàrquics...

Els que haurà de suportar l'esquerra seran la d'anar en contra dels rics, l'única i sola preocupació dels ajuts a la classe obrera, voler instaurar un comunisme autoritari o voler fer una societat exclusivament de sectors públics.

En l'actualitat, sembla que les esquerres i les dretes ja tinguin denominació d'origen. Quan un partit considerat de dretes promou lleis sobre la reforma salarial, millora a les condicions dels treballadors o la igualtat entre homes i dones, se'l qualificarà de mentider perquè d'això només se'n poden apropiar les esquerres.

A l'inrevés passa el mateix. Si un partit d'esquerres promou lleis de llibertat econòmica, etc, se'ls qualificarà d'il·lusos o ingenus perquè se suposa que només entenen de populismes i no d'economia.

El negoci de les esquerres

El negoci implícit del terme esquerra en l’actualitat és tremendament amenaçant i trampós. El fet de situar-se en una posició d’inferioritat és estratègicament clau per recaptar la majoria de vots en moltes societats. En l’actualitat, podem veure clarament la lluita entre els partits considerats d’esquerres per apropiar-se del paper de víctima o de desafavorit. Potser un dia s’hauria d’escriure sobre les sectes no homologades...

Quan veiem una pel·lícula, acostumem a posar-nos en la posició del dèbil i mai del fort. L’autodeclaració d’inferioritat és una tàctica tan intel·ligent com maliciosa que pot acabar imposant-se autocràticament, i incita a l’odi patològic cap a la part contrària. Però la trampa no acaba aquí. La trampa continua quan el líder d’aquesta esquerra que lluita pels drets dels treballadors, les igualtats, etc, és una persona que des que és líder, la seva situació econòmica i social ha augmentat descaradament. Al cap i a la fi, un líder que ja no hauria de pertànyer a aquest grup si ens regim en els termes clàssics d’esquerres i dretes.

Quan es porta el cartell al cap que posa “jo sóc dels bons” és una manera força patètica, però francament eficaç, d’evitar ser qüestionat. Aquest conjunt de ciutadans ben localitzats (encara que també molts per localitzar), solen tenir una actitud negacionista, poc sagaç, i converteixen discursos populars i populistes en discursos plausibles. Per erradicar-ho, s’hauria de tenir la suficient gramàtica i lèxic en l’anàlisi dels discursos, que sempre són amics de l’objectivitat i el rigor.

No m’estaré de dir que les dretes han creat i creen molt odi cap a les esquerres. Sobretot l’extrema dreta espanyola que s’ha alimentat de l’odi a la ciutadania catalana independentista. El gran core business d’aquests grups és marcar un clar objectiu i ser més durs que els altres que tenen al costat, anomenant-los barroerament i vulgarment la derecha blandengue.

En canvi, els líders d’aquesta extrema dreta, s’alimenten gràcies a aquest caciquisme i odi a l’independentisme català, i a les formacions polítiques que han pogut crear, basades en aquest odi.

El dia 22 de setembre, a la ciutat de Granollers es va celebrar el ple extraordinari sobre l’estat de la ciutat. La nostra portaveu, Mònica Ribell, va dir que ja no hi ha esquerres ni dretes o almenys ja no són com les d’abans. La veritat és que és cert que ja no n'hi ha, i de fet, haurien de desaparèixer si encara algú pensa que existeixen. El senyor Terrades va contestar puerilment i infundadament, que qui fa aquestes afirmacions vol dir que és de dretes. Aquest és un clar exemple del que he explicat anteriorment de voler etiquetar i enfrontar la gent d’una manera tan nefasta i immoral com negligent.

Granollers per la Independència - Primàries Catalunya és un grup en el qual em sento profundament representat i per això vaig decidir col·laborar i poder ajudar en el necessari. Volem fugir d’aquestes etiquetes tan arcaiques que sovint utilitza la majoria absoluta socialista a Granollers. Adquireix més sentit sobretot en una ciutat o poble. No hi ha cap mena de lògica, en qualsevol persona mínimament alfabetitzada, polaritzar la població quan ets part d’un govern municipal. Els governs municipals veuen (la majoria), els problemes des de la mateixa alçada que els ciutadans i això ens dóna proximitat. No som al Congrés.

Penso que aquests dos termes estan antiquats i que només han servit per enfrontar la ciutadania i sobretot per no fer-la pensar. La política és massa important i amb tanta varietat d’idees per reduir-la a dos bàndols i crec que s’hauria de començar a parlar de coses més concretes que afecten directament la política en comptes de parlar generalitzadament amb dretes i esquerres. Al cap i a la fi, un populisme encobert.

Edicions locals