Matí a Caldetes

La Collada de Parpers ja forma part d’una memòria antiga, avui el túnel ens apropa al mar en un tancar i obrir els ulls. Millor, però, no tancar-los gaire, el trànsit és dens i cal agafar-s’ho amb tranquil·litat, amb molta calma. I si algú us parla de què quan s’acosta un radar aguanteu la respiració fins que l’hàgiu passat perquè així no sortireu a la fotografia, ni puto cas, és un negacionista, un antivacunes, és el tiet de la noia de la corba, un Rei Mag. Un fals, un de tants mentiders

Quan jo encara era més petit que ara a les platges de Caldes d’Estrac i de Sant Vicenç de Montalt, alguns els hi deien la platja de Granollers o del Vallès (Oriental, per suposat). Avui, allò ha canviat molt, la sorra és més bruta, els peixos escassos i ja no queden massa casalots majestuosos al passeig del Marquès de Casa Riera o al dels Anglesos, moltes d’aquelles cases de la burgesia adinerada del segle passat han estat substituïdes per apartaments de bon veure i, entre el mar i la carretera, han nascut xiringuitus cars i d’un blanc eivissenc, plens de Borjas, d’Ignacios, de Jacobos, de Patricias o de Leonores, carn de Port Balís i ofesos perquè els de la pell plena de dibuixots, nevera i “xumba-xumba” els hi estan conquerint la Sagrera que envolta les seves segones residències.

Penso això mig endormiscat, panxa avall, mentre en Marc, la Laia, l’Oriol, la mare que els va parir i una gavina, criden, massa a prop meu, criden i em recorden aquell pobre porc que un dia, ja fa molts anys, vam anar a veure morir en un territori de la Catalunya profunda d’en Verdaguer.

De lluny m’arriba la remor d’un helicòpter que s’apropa i el meu subconscient pel qui no passen els anys, s’aixeca fent un salt mentre imagina que aquell aparell monstruós deixarà anar deu o quinze pilotes blaves de Nivea, símbol d’una època molt concreta, però no, falsa alarma, sembla que l’arribada de l’helicòpter és a causa de l’atac de cor d’un banyista que volia nedar fins a la boia groga.

Poc després un heroi treu un parell de meduses, les ensenya a la canalla i les deixa morir dins un sot que ha fet allà on mor la riera seca. I em sap greu perquè a mi, piquin o no piquin i com al poeta Eloi Serra, m’agraden més les meduses que els falsos herois.

Els nens continuen cridant i l’heroi no n’enterra cap, els deixa fer.

I torno a casa suat, salat, cremat, assedegat... i amb el blau de l’enyorada pilota de Nivea als ulls.

Caldetes, estiu de pandèmia, cinquena onada de 2021.

Edicions locals