Som competents en democràcia?

Llicenciada en Filosofia i Lletres, mestre de català i doctora en Didàctica de les Ciències Socials. Professora de vocació i professió. Jubilada

Ara que tot es mesura per competències ens hauríem de fer la prova del cotó en competències democràtiques! Qui aprovaria? I no em refereixo pas a l’alumnat escolar que, al cap i a la fi, és a l’escola per aprendre, també democràcia. Em pregunto pels seus mestres, els seus pares i mares i tots aquells altres adults que els envolten, que som la societat sencera, instruint-los i educant-los.

La cultura democràtica està feta d’un reguitzell de valors, actituds, habilitats i coneixements que no són pas fàcils d’assolir i menys de practicar de manera coherent i constant. Interessa algú que els nostres infants i adolescents s’eduquin i adquireixin una sòlida cultura democràtica? Qui s’atura a pensar que aquelles entendridores assemblees que fan infants de 3 anys al voltant del que han fet o sobre allò que senten són els primers passos de comunicació democràtica? Les seves mestres estan ben atentes als torns de paraula, a convidar-los a tots a fer-ne ús, a escoltar i respectar la dels altres. Qui ho veu els procediments que s’empren en les tertúlies al voltant d’una lectura o temàtica aparentment innòcua són habilitats democràtiques? I que ho són sempre que es facin en situació de llibertat i equitat? Qui hi pensa en el fet que si triem un material escolar esbiaixat per qüestió de gènere, raça, religió o qualsevol altre indicador de desigualtat estem traint valors democràtics? Qui entén la participació en els diferents consells de centre com espais de trobada política? Qui pren consciència que acompanyar infants i adolescents encomanant-los el gust pel coneixement científic i la comprensió crítica dels fets, els fenòmens i les coses és apostar per la democràcia? Trobem infinitat de moments que, en la vida escolar, estem mostrant valors, actituds, habilitats i coneixements democràtics o autoritaris.

Si volem conviure en situació d’igualtat en societats diverses i democràtiques ens haurem d’esforçar a refer o fer renéixer la democràcia. Com a mínim, hi veig dues raons urgents. La primera és que la democràcia i la ciutadania que teníem es va pansint, retrocedint, i ja no té ni la vitalitat ni l’energia que en altres moments semblava tenir. La segona rau en el fet que els problemes del segle XXI no es poden resoldre amb els procediments, valors, actituds, habilitats i coneixements del segle XX. Ens hem de moure, cal fer alguna cosa si no volem caure en sistemes que ens aniran robant parcel·les de llibertat, a cops de manera matussera i flagrant, en altres ocasions de forma poc perceptible. En trobem en situació de pèrdua constant i progressiva de vitalitat democràtica i se sol produir amb el nostre consentiment i la nostra actitud obedient.

Anem sobrats d’arrogància i inconsciència. Som arrogants perquè pensem que no ens pot repetir el que van patir generacions anterior, aquelles que van haver de callar per sobreviure. No, pensem, a nosaltres no ens passarà! Som inconscients perquè ho deixem tot per demà, practiquem l’art de la postergació i en aquest encara hi som a temps, anem deixant que la democràcia es contamini de males pràctiques al mateix ritme que l’aire es va fent irrespirable.

Què ens falta? Recuperar l’essència de la democràcia i afegir-hi tot allò que en el segle XXI s’ha fet urgent. I quina deu ser l’essència de la democràcia? Dir-ho és poc democràtic perquè hauríem de dir-ho plegats, pensar junts quina democràcia necessitem i prendre el compromís de vetllar per apropar-nos-hi. En tot cas, deu haver-hi alguns principis, que ja ho eren en el naixement de les primeres democràcies, que potser no hauríem d’abandonar: la igualtat política, que suposa que tota persona ha de tenir garantits els mateixos drets, també en l’ús de la paraula; la virtut d’utilitzar la paraula per dir la veritat; la voluntat de participar activament per al bé comú; les garanties necessàries per posseir un sistema jurídic i uns repartidors de llei amb vocació de ser justos; l’equitat social i econòmica, garantint un sistema econòmic que no impedeixi la justícia social i que no esclavitzi ningú. I un principi bàsic: la capacitat d’avergonyir-se i demanar perdó quan hom traeix aquests principis.

Tot plegat requereix dotar-se d’un sistema educatiu que entengui que l’educació està al servei de les persones i ha de possibilitar el desenvolupament lliure de cada personalitat, el desplegament de totes les facultats personals, però sempre amb la mirada posada en el bé comú i no pas fixada en el benefici individual. No es pot entendre l’educació com un negoci que extrau talent de cada individu perquè més endavant acabi servint als grans poders econòmics. És urgent un sistema educatiu que no generi individualisme sinó col·laboració i capacitat de cooperar de manera flexible i d’acord amb les necessitats individuals i col·lectives de cada moment. Es tracta de vetllar per allò que els grecs en deien l’Aristeia, l’excel·lència personal, no perquè cadascú destaqui per damunt dels altres sinó per cercar de manera permanent el perfeccionament personal i col·lectiu (fixeu-vos bé que hi ha una copulativa!).

Potser aconseguirem la cultura democràtica urgent per tractar les problemàtiques del segle XXI i serem ciutadans competents en democràcia si som capaços de bastir una bona educació política, si els currículums escolars es flexibilitzen i si tot el sistema educatiu (societat, mitjans, escola, entitats de lleure, esportives, culturals, lúdiques…) es fixa la fita de rehumanitzar la humanitat. Rehumanitzar-nos partint de la convicció que l’ésser humà no és l’únic animal del planeta que s’ha de protegir i que tot allò que surti de mà humana ha de fer-se sense malmetre, més del que ja ho hem fet, la natura.

Per acabar, un apunt. Avaluar les competències en cultura democràtica és una tasca complexa que suposaria tenir un retrat robot de [email protected] 10, que ja m’explicareu qui té l’autoritat moral per poder-lo fer. Hauria de ser un retrat mutant, d'acord amb la complexitat i necessitats de cada moment. D’altra banda, podrem avaluar habilitats i coneixements amb força garanties d’èxit. Podrem avaluar comportaments, però mai sabrem la fondària de les conviccions democràtiques de ningú. Allò que són valors i actituds morals, imprescindibles per a la salut democràtica, quedarà, en qualsevol sistema d’avaluació, en zona borrosa. I, si som estrictes amb allò que és l’ètica, els valors ètics només els pot avaluar qui n’és receptor i ningú s’hauria d’atrevir a fixar codis ètics. Si algú vol imposar sistemes d’avaluació de valors ètics, n’haurem de fugir com de la pesta perquè estarem davant d’un nou dictador que pensa que té la veritat absoluta. Si fos així, l’autoritarisme ja estarà perfectament instal·lat.

Edicions locals