Jo confesso (diari breu de 4 anys de regidor a l'oposició)

Regidor d'ERC a l'Ajuntament de Granollers

Aquest 26 de juliol ha fet 4 anys que vaig entrar com a regidor a l’Ajuntament de Granollers. A hores d'ara em sembla que ha passat una eternitat. Vaig tenir l’honor de substituir el company Chakir el Homrani, el qual va ser nomenat conseller al govern del país. Des de llavors, moltes hores de reunions, debats de ple (a vegades soporífers) i la possibilitat d'haver conegut molta gent interessant i haver teixit la ciutat junts. De tot plegat, un resum:

Jo pensava que a la política s’hi venia a discutir, argumentar i contraargumentar. I que, per a fer-ho bé, calia tenir un pòsit d’idees, lectures, experiències i punts de vista previs. I que, sobretot, calia haver practicat l’art de la dialèctica anteriorment. Doncs, no. Al ple de Granollers no s’argumenta. Senzillament, cadascú recita el seu text, fa el paper que li toca de l’auca i cap a casa. No ho critico, només ho descric. Amb tot, des de l'oposició no cal que ens esforcem a plantejar cap idea nova: el Govern socialista (format per regidors/es de, més o menys la meva edat, i que sempre han governat amb majoria absoluta i n’han heretat els tics de gestió jeràrquica corresponents) ens dirà que ells fan molt i que, si no ho fan, és per culpa de la Generalitat.

Jo pensava que a la política s’hi venia a escoltar i a aprendre. Doncs, no. En aquests 4 anys que porto de regidor només una vegada, un regidor de l’oposició, se m’ha acostat per dir: ‘’oye, esto que has dicho, estaria bien poderlo hacer’’. I sí, era de Ciutadans! Em refereixo al fet que la dinàmica de la majoria absoluta que enterboleix la política local ofega, també, la capacitat d’innovació. No hi ha cap voluntat de canviar res. El Barnusellisme és la nova generació del Mayoralisme. Punt i final a l’aventura. Si alguns teníem l’esperança que el PSC fos alguna cosa diferent d'una crossa del PSOE, aquesta idea es va fondre el dia que la Mònica Oliveras va plegar.

Jo pensava que la unitat estratègica de l’independentisme era possible. Però a hores d'ara veig que no. I tot plegat perquè alguns no són prou generosos per trencar esquemes, pràctiques i debats eterns estúpids. Les lògiques discrepàncies internes són vistes com a impediments a construir un projecte col·lectiu divers. Ningú s’atreveix a volar per sobre els arbres i veure el bosc sencer. Tothom es tanca en el seu clot i allà perviu. Avui, precisament, que necessitem recuperar el tremp amb gent que miri més enllà i que torni a pujar a espatlles de gegants. I que sigui prou generosa i amb prou capacitat de seducció perquè molts i moltes tornin a confiar i a teixir. Mentre seguim pensant que cadascú té la raó i la poció màgica per guanyar al PSC, no ens en sortirem pas. Seguirem vivint en els nostres poblats gals mentre ells tenen tota la Gàl·lia.

Jo pensava que la societat civil tenia un paper importantíssim en la transformació de tot plegat. Però veig que no. Perquè vivim en una ciutat on les estructures de poder bastides amb els anys de govern del PSC han educat la societat civil (associacions de veïns i entitats diverses) a fer una crítica moderada de l’acció de govern i a no plantejar cap alternativa que trenqui gaires esquemes. Algunes creiem que, segurament, hauríem de saber construir una societat civil més lliure, més valenta i menys depenent dels poders públics i les subvencions de torn. Una societat civil que articuli sectors diversos molt distanciats entre si. Una societat civil que s’autoanalitzi i superi fantasmes i pors. Segur que, des de l'oposició podríem fer més i millor, però també caldria que, uns i altres, entenguéssim que la política vol esforç, treball i persistència en la presència pública. Que la política és carrer, reunions, paciència i molts, molts, molts sants de barri. Que la política es fa cada dia i en tot moment. Que la política és escoltar molt i parlar menys. I que la política vol, sobretot, compromís. La queixa i prou no porta gaire enlloc, vaja. Que tingueu bon estiu!

Edicions locals