Cinquanta anys d’activitat periodística donen molt de si per conèixer i entrevistar persones de tota mena i condició quan et dediques al món de la comunicació. En aquest article parlaré de gent de Granollers, i també de fora, algunes ja absents, que m’han semblat excepcionals, per la seva manera de fer i de pensar, tant a nivell personal com professional.

Del món artístic, pintors com el nostre pediatre familiar, Josep Lluís Arimany, una bellíssima persona que em va salvar la pell dos cops, que dominava els retrats com ningú; en Vicenç Viaplana, que ens va dissenyar el setmanari L’Actualitat i que s’ha convertit en un excel·lent pintor contemporani, o el galerista Antoni Botey, que va fer una tasca ingent obrint la porta a molts nous valors.

Musicalment, destacar el flautista Claudi Arimany, un dels granollerins que ha assolit més prestigi internacional; el mestre Josep Pons, de Puig-reig, director de la Gran Orquestra del Liceu, amic des que vam coincidir fent la mili a les Canàries; Amador Garrell i Soto, i Vicens Vacca, impulsors del Jazz Club Granollers (que amb tanta dignitat manté el perico i bon amic Lluís Sitjes); el guitarrista Rafel Sala o el també flautista Carles Riera.

Del món empresarial, em van impressionar en Pere Duran Farell, fill de Caldes de Montbui i president de Gas Natural, amb les seves dissertacions sobre l’encant de les nits al desert, a qui vaig conèixer per mitjà de qui anys més tard seria conseller d’Economia, Jaume Giró; en Santiago Fisas, president de Sati, l’empresa tèxtil ubicada a la Garriga, o l’enginyer Jordi Esteve, president de Lucta i company de la nostra penya gastronòmica amb Frederic Nadal, Joan i Josep Marquès, Pitu Sabatés o Josep Maria Vallbona. De Granollers, en Josep Pruna, un home que va trencar esquemes amb un cor immens o Andreu Basolí, amb un caràcter sec que amagava un tipus magnífic. Les empresàries Pepita Maymó, Margarita Arderiu o Rosa Pruna, són igualment admirables.

Del món de l’esport vaig conèixer Ladislao Kubala; he entrevistat Johan Cruyff, que en la llotja del Camp Nou se’m va autodefinir com a socialista, o Diego Armando Maradona; el portuguès Eusebio, una de les revelacions del Mundial d’Anglaterra del 66, o el xilè Carlos Caszely, un dels millors futbolistes que ha passat pel RCD Espanyol. O ciclistes com Miguel Indurain, Perico Delgado o l’irlàndès Stephen Roche, que li va pispar al corredor segovià el Tour del 1987 en una contrarellotge final d’infart.

Del món intel·lectual, l’economista Muriel Casals o l’historiador Josep Fontana, ambdós professors meus a Bellaterra; el granollerins Jordi Benito, un avantguardista; el pediatre Genís Tura, un autèntic erudit, tan discret com brillant melòman; el periodista Lluís Tintó o el fuster Josep Saborit. Per la meva passió per la natura i preservació del medi, el farmacèutic Antoni Jonch, director més de 30 anys del Zoològic de Barcelona, o el biòleg i catedràtic d’ecologia Joandomènec Ros, a qui vaig conèixer com a president del Patronat del Parc Nacional d’Aigüestortes i president actual de l’Institut d’Estudis Catalans.

Del món periodístic, la capacitat de treball i rigor professional de l’enginyer Joan Serra, gerent a l’ACN quan servidor la dirigia, o de l’Eduard Boet, Josep Lluís Merlos, Arcadi Alibés i Tomàs Molina, a la tele, o Toni Miedes, de La Xarxa; o els meus companys del nucli dur a TV3: Jaume Massó, Eugeni Cabanes, Ramon Rovira, Ernest Maymó, Manel Sarrau i Xavier Terradas.

Del món de la política, sens dubte, Jordi Pujol és el millor estadista que he conegut i a qui la història situarà segur al lloc que li correspon com a pare de la Catalunya moderna; el caràcter lluitador d’Artur Mas, a qui tinc per un bon amic; l’esperit llibertari i desacomplexat de Pasqual Maragall, i en representació dels polítics locals, la bonhomia i honestedat de Carles Barrera, síndic de l’Aran, tot i les nostres divergències cordials amb el tema de la reintroducció de l’ós bru al Pirineu.

De les nissagues granollerines, els Arimany, Badia, Balcells, Baró, Bellavista, Beya, Botey, Callejón, Castellsagué, Garrell, Lamarca, Lleonart, Muntanya, Murtra, Parellada, Pineda, Plana (metges), Pous, Puig (conserves i fruits secs), Raga, Raich o els Saperas.

Però en destacaré tres de concretes: els Barbany (Joan i Eduard), per la relació específica amb l’Amadeu i en Miquel, cosins; els Camp dels sabons (Albert, Joan, Jordi, Josep i Montse), ella casada amb Ramon Valls, pares de l’Oriol –un dels meus millors amics d’infantesa, mor prematurament– i del metge Xavier Valls i, finalment, els germans Sastre (Francesc, Josep i Salvador), amb qui m’ha unit un vincle especial a través de l’August, fill primogènit del germà gran de la nissaga, i dels seus cosins Robert i Àlex, fills d’en Josep, pare també de l’Elisabet.

I no puc tancar aquest article sobre persones excepcionals sense esmentar amigues de l’ànima, per diverses raons, com Margaret Colomer, Mercè Saperas, Montse Puig o Isabel Bertran, tan granollerines com la meva muller, Elisabet Parera, la dona de la meva vida.

I aquí ho deixo perquè el proper 28 de maig, a mitjanit, em retiraré. Ha estat un plaer.