Feliu Tura i Valldeoriola (1888-1956) fou conegut durant molts anys com l’alcalde popular, nom que li atorgaren els seus partidaris quan va ser destituït pels fets d’octubre de 1934 i els representants conservadors acceptaren la responsabilitat de substituir-lo sense mandat electoral.

El seu nebot, Jordi Solé Tura, gran admirador del pensament i l’acció realitzada per ell al capdavant del sindicat rabassaire i de l’Ajuntament de la ciutat durant la Segona República amb gran suport electoral, el qualifica en les seves memòries anomenades Una història optimista de mite per a tots els lluitadors antifranquistes.

Li deien popular pel seu tarannà conversador i la seva sensibilitat social, per pertànyer a un moviment progressista de pagesos sense terres pròpies que propugnaven l’extensió del coneixement i el conreu de la intel·ligència. Basters, ferrers, cistellers, mestres, metges i altres oficis se sumaren a aquell moviment que buscava l’emancipació econòmica amb pràctiques d’autogestió i economia col·laborativa què va modernitzar durant uns anys la Catalunya rural

Popular perquè amb la seva gorra anglesa, cremat pel sol i unes mans plenes de durícies era considerat per molts vallesans un solvent i sòlid referent per a diverses generacions.

Popular, potser, perquè entre els principis que proclamaven hi havia el d’intervenir rectament en la vida pública, i per aquesta raó acceptà de presentar-se a les eleccions municipals de 1931 i 1934 encapçalant la candidatura del Centre Catalanista Republicà aconseguint dues victòries electorals per amplíssimes majories.

Popular perquè la tasca en el sindicat rabassaire i al capdavant de l’ajuntament i altres responsabilitats públiques ha estat estudiada en l’acadèmia de la història econòmica (J. Planas, R. Soler, J. Pomés, E. Giralt, F. Bonamusa...) i en la recerca de nombrosos estudiosos locals (Pí, Corbalan, Macià, Suàrez, Arimon, Lardin,...) els quals han publicat en la revista Notes alguna referència a la seva figura i acció.

Impulsor, amb el seu fill gran, de la companyia internacional Rabassunion Potatoes Catalunya Productions Mollet i de la Societat de Socors Mutus, embrió de l’Hospital General i creador de la idea d’escola com “palaus de cultura” que van estroncar-se amb la guerra, entre moltes altres coses.

Popular perquè les poques persones vives de la nostra ciutat que el van conèixer encara el recorden amb emoció i amb llàgrimes als ulls per la seva bonhomia, intel·ligència i capacitat de lideratge.

Popular podria ser-ho per la seva preocupació per alimentar els joves que combatien contra el sollevament feixista en els fronts de guerra, portant aliments als centres logístics. Una guerra on havia enviat els seus tres fills, soldats i oficials de l’exèrcit republicà.

Popular, podríem qualificar-lo per com fou temut pels feixistes que s’acarnissaren en el càstig als seus fills i en els sumaríssims als quals foren sotmesos en què se’ls feia responsables del predicament que les proclames de justícia social del seu pare tenien més enllà de Mollet.

Popular per com intentaren dissuadir la població d’anar-lo a saludar quan va tornar d’un penós exili i la guàrdia civil va envoltar el turó de la casa on anys abans, en la seva entrada triomfal les tropes franquistes van fer-hi parada i fonda i van vexar les dones i nens que hi quedaven.
Popular perquè en les cases de destacats falangistes es va brindar amb xampany quan la Creu Roja Internacional va comunicar que entre les víctimes de l’Holocaust hi havia l’hereu, el més gran dels seus tres fills i el més preparat per seguir l’ideari.

Popular perquè el seu cos inert fou obligat a sortir dins de l’humil taüt tres hores abans de l’hora assenyalada pel seu enterrament per evitar desordres i malgrat aquest fet, una munió de ciutadans i ciutadanes van aplegar-se en el seu darrer camí per treure’s les gorres angleses o lligar-se el mocador negre al cap en senyal d’admiració respecte i solidaritat en el dolor.

Especialment popular perquè els humils reconeixements que se li han fet amb la democràcia recuperada han estat iniciatives no governamentals i que vull explicar-vos particularment:

Durant els mesos de juny i juliol de 1979, el primer Ajuntament de la democràcia recuperada, va debatre el canvi de nom de vint-i-set vies públiques. En la primera proposta que va aprovar-se, la que havia estat avinguda del Generalísimo Franco com a càstig perquè hi vivia la família de Feliu Tura i Valldeoriola, la Comissió de Cultura proposava anomenar-la Exèrcit Espanyol per a poder retornar el topònim Caganell al que avui anomenem Rambla Nova. Un grup d’antics companys de Feliu Tura, amb el Pere Bonvilà al capdavant, va recollir signatures per fer evident el doble càstig. Va ser així com en la segona proposta, tenint en compte el que demanaven els signants, van accedir a batejar aquell carrer amb el nom de Batlle Tura. La placa que explica el període i les dificultats viscudes, però, va col·locar-la la família.

L’any 1980, concretament el dia 30 de novembre, la família, vells companys rabassaires i amics van decidir retre-li un homenatge. Un senzill sopar, un acte tendre, sense parlaments que intentessin fer-se seva una figura que és de tots els que sàpiguen valorar les transformacions socials que donen oportunitats a qui no en tenen. Tot i l’escassa publicitat, les peticions d’assistència van superar amb escreix les possibilitats d’aforament.

Així, durant els primers Ajuntaments democràtics, no es parlava del temps convuls de la Segona República perquè calia consolidar la democràcia; més tard perquè jo com a alcaldessa no vaig voler destinar diners de l’Ajuntament que presidia a retre homenatge a qui s’hagués pogut criticar que era el meu avi i, per tant, un acte de nepotisme, i posteriorment perquè ja ho donem per fet..., l’alcalde i líder rabassaire s’ha oblidat en l’agenda pública institucional. Qui va encapçalar les dues candidatures del Centre Catalanista i Republicà amb un ideari molt progressista, qui ostentava la representació democràtica quan una part de l’exèrcit va sollevar-se contra les institucions legítimes, no és reconegut per la institució que va representar.

No vaig escriure sobre la seva vida, el seu pensament i acció fins que vaig deixar totes les responsabilitats institucionals, però la veritat és que el líder social i guanyador de les dues eleccions municipals de la Segona República és més conegut en les universitats i en el moviment associatiu de fora de Mollet que a la seva ciutat natal.

Ara que es parla molt sovint de recuperar la memòria democràtica, cal que els actuals regidors sàpiguen que s’han estudiat diverses vides dels regidors de l’etapa de la Segona República (Fortuny, Pi, Marquina, Ambrós, Ferran i Rossend Ràfols...) i que, espontàniament, els seus descendents coincidim en un vincle invisible, però persistent, sense que les autoritats actuals se n'adonin.

La institució de representació democràtica de la ciutat no hauria de prescindir d’aquesta circumstància, ja que una societat es defineix pels ciutadans que forma en el present, però també pel passat que honora.

Ells no ho necessiten. L’alcalde Feliu Tura no voldria cap reconeixement. És suficient honor no haver deixat de ser mai l’alcalde popular.