Estem en plena campanya per a les eleccions municipals del pròxim diumenge 28 de maig i constantment som bombardejats per una tempesta de propostes i mesures de les diferents candidatures.

És habitual veure abundants ofertes de nous i esplendorosos edificis, grans equipaments, projectes d’expansió urbanística i promeses de tota mena per a la ciutadania i les entitats. No falten descomunals equipaments, edificis esportius, nous polígons i promocions (projectes privats en molts casos) de grans i moderns habitatges. Moltes vegades amb programes electorals que semblen més una col·lecció d’imatges boniques generades digitalment, que un programa polític. Resulta impossible trobar-hi explicacions, raonaments dels projectes i planificació a llarg termini.

Però també podem veure propostes diferents, candidatures que proposen alternatives que, a primera vista, poden tenir menys glamur o visibilitat, que semblen tenir menys impacte i fins i tot estar contra corrent.

Mesures que semblen petites, que no generen grans edificis, però que busquen afrontar problemes greus. Mesures com la de transformar la implicació activa dels ajuntaments en l’economia com a sector públic; que aposten per transformar els serveis socials per abandonar visions caritatives i enfortir el seu potencial de treball transversal; que aposten també per realitzar un urbanisme planificat a llarg termini, racional i amb control públic. Idees diferents de les de la dinàmica liberal de “deixar fer”, davant del panorama esfereïdor que tenim després d’encadenar crisi darrere crisi econòmica. Veritables reptes, com el de preparar-se per fer front als efectes terribles del canvi climàtic, intentant frenar, de forma justa, l’impacte de les seves conseqüències sobre la població, implicant directament els ajuntaments en la gestió de l’aigua i l’energia en benefici de la majoria i no d’uns quants.

Aquests reptes que no generen fotografies boniques, són problemes que anticipen una feina en profunditat i no gens fàcil ni agraïda. Però les esquerres
que volem transformar els nostres pobles i ciutats per fer-los més justos, verds i igualitaris, sabem que l’objectiu val la pena. Sabem que no tindrem facilitats, que potser no farem la revolució, que tindrem normatives i dinàmiques en contra. Però no hem vingut a jugar a les cadires ni a gestionar la “normalitat” que ens arrossega lentament al desastre. Hem vingut a canviar les coses.